De camí a la parla
Parlar és una activitat intrínsecament humana, i d’una o altra forma ens acompanya des dels albors de la humanitat. És més que això, és una necessitat subjectiva però indefugible, tothom necessita expressar-se, tant emocionalment com artísticament i a l’hora de parlar. Parlar del parlar és fer metafísica del llenguatge i parlar de l’art és un fet subjectiu amb un escàs rendiment de mètode o ciència per a arribar a resultats objectius entre els diversos interlocutors. Així si interpretem un poema no arribarem a les mateixes conclusions que ningú altre, ni tant sols el propi autor interpreta sempre de la mateixa manera el mateix poema; dels diferents timbres que tots i tot allò que participa en l'esser de la composició de la obra, aporten, cada vegada a la llum del calidoscopi de les interpretacions, una o altres surgències apareixen o cobren importància cabal en la interpretació de l’obra per a posteriorment canviar de punt de vista subjectiu. Si açò passa en un assaig, se’ns pot voler fer responsables de les darreres implicacions dels nostres textos, sobretot quan la llibertat és un bé escàs.
Parlar, encara que siga de l’art o sobretot fer assajos no és una activitat innòcua per a l’autor, parlar és sempre un posar-se per davant de les pròpies paraules i fer-nos-en responsables; i parlar sempre, però de vegades més en uns contextos que en altres és un encarar les conseqüències que la falta de llibertat implica per a un cosa en principi tant innocent com és expressar una opinió. Però parlar pot ser també un inventar, i no només açò, pot ser encadellar opinions malicioses però fàcils de expressar i fer digeribles al públic en general uns artificis que com veiem per tot arreu tracten de fer política enlloc de expressar opinions. En algunes ocasions es poden fer opinables sentències del llenguatge que són especialment més malicioses que la resta; i en altres ocasions qui tracta de ser un brollador d’aquestes expressions del llenguatge maliciosament polítiques cau en el seu parany de la absoluta falta de honestedat i caràcter. Esdevé una titella de les seves intencions i queda en evidència la seua minsa categoria i vàlua. El problema de la veritat torna llavors a sorgir amb la seua cruesa habitual.
El llenguatge polític és un llenguatge que tracta de articular-se en la societat per a fer uns efectes habitualment previstos i coneguts per la praxis de la política que ja coneix allò que li sol ser rendible i allò que li perjudica. Però és més que això, el llenguatge ens encadella a la veritat de les nostres paraules en dos sentits, en un sentit de dir nosaltres la veritat i en un altre sentit de fer-se el nostre discurs veritat sobre nosaltres. Si exercim un discurs racista, prompte tindrem unes opinions i un pensar racista, si no és que ja estava abans, però de manera que si abans no estava imprès en la nostra idiosincràsia, el fet de exercir-se sobre el discurs ens encadella a la seva impressió i aquest lligament ens porta a opinar, argumentar d’una determinada forma política i també a observar només la part de la veritat que ens corrobora en la nostra ideologia. Veiem la realitat d’una determinada forma i d’ací ve el perill dels discursos polítics, les opinions ideològiques que molts repeteixen dels seus actors habituals (aquells qui fan política) acaben identificant-se amb el enunciador del discurs i ja una vegada es tenen les opinions formades sobre molts aspectes de la realitat, canviar de forma de pensar es com tractar de ressuscitar un fòssil.
En canvi el discurs de l’art té les ales lliures per a divagar buscant noves ítaques, ens deslliga de les opinions sobre la política i obre nous camins a l’enteniment del seu objecte, la creació artística. Podríem opinar només sobre les belles arts i ignorar una realitat on molta gent passa les necessitats més peremptòries i arribar a ser experts en l’estètica d’un moviment artístic, i això no està mal, però hi ha una faceta humana que si no l’hem aniquilat amb el discurs autocomplaent ens crida a arriscar-nos a opinar de forma positiva sobre la realitat humana.
Resulta fàcil opinar i fer sentències del llenguatge possibles de expressar, faltes de sinceritat i maliciosament articulades en un fets incommensurables amb les afirmacions però difícils de erradicar del joc discursiu i si tots juguem a aquesta dialèctica de la mentida, el resultat serà una degradació del llenguatge on la sentència parmenídea «El ser és i el no-ser no és» resulta un apuntador vàlid a la idiosincràsia del interlocutor. Si enlloc de caure en aquesta infantilesa, treballem per un llenguatge digne de la condició de ser racional, un llenguatge propi de l’èsser humà on puguem argumentar i defensar les nostres opinions amb el ús de la raó i no de construccions fetes, inargumentades i indemostrables de cap manera (i que per açò no pertanyen a la metafísica si no a la vulgar xarlataneria), guanyarem en la condició moral de les persones per fer ús de la raó que ens ha donat la naturalesa i ens fa dignes de ser humans.
En els seus primers escrits Karl Marx, seguint la dialèctica Hegeliana i a l’hora el idealisme alemany de la il·lustració afirma que no sols les condicions materials del proletariat si no també el subjecte històric (ell mateix) eren capaços de fer avançar la Història. Després va dir que feia ciència de la Història i que sols les condicions materials del proletariat eren capaces de canviar el esdevindre de la societat, i en concret afirmava que calia un proletariat industrial per a dur a terme la revolució (cosa que la revolució russa va desmentir, dons el camperol rus, pobre i analfabet va realitzar una revolució que va implicar un canvi de model econòmic a una economia completament planificada i en canvi a les societats més industrialitzades les revolucions han estat puntuals ). L’anarquisme creu en la força de l’ideal com a subjecte històric capaç de portar-nos a la societat igualitària. Anant una mica més enllà del jove Marx, les condicions materials del proletariat per elles soles no aconsegueixen millorar les condicions de la vida humana, com es veu en les fèrries dictadures de països subdesenvolupats on no es deixa sentir la veu de la dissidència (Marx no coneixia el fenomen del feixisme com a tal), si no que la força de l’ideal és la espurna que encén i alimenta el motor de la Història per a que la classe treballadora prenga consciència no només de la seva situació si no també de les seves possibilitats com a engendradores d’una societat més justa, un pas més a prop de la societat igualitària.
Entre els estudiosos de Marx, com bona part dels acadèmics actuals, es culpa a la importància donada a les condicions materials de les persones dels horrors de les guerres mundials i es proposen diverses solucions. Pense que eixa no és la explicació més correcta si no que el desenvolupament de la tècnica que no és mai neutral va portar a la WWII, les guerres són sempre irracionals de principi a fi i no tenen justificació si no el desig dels governants de mesurar les seues forces. L’origen del feixisme que ens va portar a aquesta WWII va ser un visceral anticomunisme i el imperialisme s’ha aprofitat del feixisme quan li interessava i convenia a la seva explotació de recursos i obertura de mercats. Els acadèmics que es denominen anarquistes són molt pocs, pràcticament anecdòtics, però tornant a la importància de l’idealisme pensadors conservadors com Ernst Jünger recomanaven un «anarquisme de dretes» com a opció personal interessant i saludable. Altres autors estudiosos de Marx, com Erich Fromm son decididament idealistes però la seva teleologia és capitalista, per a ell la societat ideal es capitalista si li traiem els components feixistes que conserva.
Parlar és un exercir-se en la llibertat. La llibertat és un exercir-se en l’absolut; un decidir-se sense cap referència vàlida en la més fosca de les nits, per que si aquest decidir-se ja coneix els resultats de la seva decisió deixa de ser un exercici de llibertat per a ser una acció mecànica de mesurar pros i contres. Jo responc de la meva llibertat front l’absolut, perquè la censura que assumida o no ens ve imposada es deu a que no estem acostumats a tractar-nos els uns als altres amb la llibertat com a fonament de l’individu en la societat. La censura funciona perquè hem aprés la costum de assumir sense reflexió, interessos aliens que venen d’allò preestablert com a propis i temem que la nostra llibertat ens porte problemes seriosos, com de vegades ocorreix. L'acovardiment de la llibertat es deu al mal ús que històricament hem donat a la llibertat i la censura. Si la meva llibertat resulta molesta a algú altre és perquè la costum dicta el silenci cerimoniós, perquè se'ns ha mal ensenyat a reprimir la llibertat pensant en el què diran i en el què faran aquells qui poden exercir poder sobre nosaltres. Un idealisme més és que tots fem ús de la nostra llibertat, al menys d’expressió dons és un dret fonamental, per a deixar la censura en mans del ús de la pròpia raó sense coaccions preestablertes.
La llibertat reïfica l’ànima, en el sentit de tornar sòlid allò que és lleuger i volàtil, però d’una solidesa trista i pesada. No només en sentit polític si no també i sobretot moral, es veu que assumir com a propis els enunciats de la síntesi, porta a reïficar la opinió ( la doxa δόξα) més prop de la antítesi (posant la tesi en el costat i sentit llibertari); o si es vol dir al contrari, més prop de la tesi si considerem aquesta com el contrapunt a la opinió llibertària. I la síntesi funciona sempre d’aquesta manera perquè mai hem vist que una persona contraria a la pluralitat i llibertat de tothom, es torne amb el temps llibertària, com a molt rectificarà alguns punts de les seues opinions fruit de la observació dels fets humans. Però és simptomàtic que la síntesi funcione en sentit contrari, es a dir que amb enunciats sintètics (habitualment grollers i de mal gust) moltes persones progressivament van decantant-se cap a postulats racistes i lliberticides. I és així com funciona qualsevol democràcia (posem-li els adjectius que vullguem), de una forma compensada i equilibrada en els interessos propis o dogmàtics de bona part de la població; a part de aquella població majoritària que prefereix per motius militants o per desídia no votar. Voler abusar d’aquest equilibri com fan aquells qui usen raboseries per a portar-nos a la dictadura que desitgen indica que consideren la seua opinió més vàlida que la de la majoria i menyspreen qualsevol consideració sobre la naturalesa humana; no es consideren iguals si no destacadament superiors a la resta. Si parlem en termes polítics, però podríem fer-ho també amb els aspectes morals, totes les persones, siguen del tarannà que siguen, pensen que la seua postura és la correcta i aquesta és la que té l’aprovació de l'esser per ser l’adequada; però aquest miratge que tots tenen, i per tant ningú posseeix en veritat, és una amplitud de possibilitats del pensament i opinió que més enllà de l’imperatiu categòric ens deixa la llibertat per a ser com nosaltres decidim o com ens fem a nosaltres mateixa opinió a opinió i sentència a sentència del llenguatge.
